Anita Miltoff finalitza l'enregistrament del seu primer disc 'Gràcia'

Anita Miltoff estan a punt de publicar el seu disc de debut arran d'haver guanyat la darrera edició del concurs Enganxa't a la música. Aquest primer treball discografic portarà el nom de 'Gràcia' (Edicions Singulars, 2009) en honor a l'indret o s'ha escrit, composat, assajat i enregistrat. El disc l'ha enregistrat i produït l'Enric Espinet als Estudis Masamara, entre els mesos de novembre de l'any passat i el gener d'enguany, i l'ha masteritzat J.J. Golden a l'Estudi Golden Mastering de California.

El periodista Roger Palà n'ha escrit això:

La primavera exigeix Anita Miltoff

Imagineu que un bon dia Evaristo de La Polla Récords hagués decidit muntar-se una orgia salvatge amb tota la formació d'Esquirols i, a tot plegat, s'hi haguessin afegit els Pogues , Josele Santiago i Jacques Brel recitant “Ne Me Quitte Pas”. Si d'aquest coit múltiple n'hagués pogut néixer alguna criatura vivent, probablement seria bastant semblant a Anita Miltoff .Capitanejats pel cantant, lletrista i compositor Jordi Llurba, Anita Miltoff van debutar l'any 2007 amb un disc que va passar massa desapercebut, com s'esdevé gairebé sempre amb els bons discos en aquest país. Es deia Recordes el 2 d'abril de 2001? (Toff Records), i afortunadament no tothom va passar-hi de llarg: el seu primer senzill, “Apunts”, va guanyar el premi Altaveu 2008 al a millor lletra de cançó. Poc després el grup s'enduia el premi del concurs Enganxa't a la Música.

Aquest reconeixement, sumat al treball constant dels últims anys, ha permès a Anita Miltoff publicar aquesta primavera el seu segon treball, Gràcia (Edicions Singulars). Catorze cançons que són una oda al que queda del barri que els ha vist néixer i créixer, la Gràcia arravalera, “de bodega i places velles”, avui en perill d'extinció davant de l'agressió d'una modernitat que ens sotja implacable rera un falafel prefabricat i unes ulleres de pasta. Per les seves cançons hi desfila l'autèntic barri: l'entranyable bar Canigó, les paperines màgiques del malaguanyat Punto Ciego, les matinades d'empalmada a l'Alegre de Dalt o les cròniques de L'Independent de Gràcia.

Sense desmarcar-se de la seva essència més bàsica –l'estripada, els violins histriònics, la brutor distorsionada d'una guitarra espanyola endollada a un vell amplificador–, Anita Miltoff demostren en el seu nou disc una amplitud de mires i registres envejables. Gran part de la culpa recau en la producció d'Enric Espinet, guitarrista del grup i factòtum dels estudis Masamara. Tenen l'actitud dels vells punks, algun apunt folkie i reminiscències de la chanson francesa. Probablement són l'únic grup català capaç de fer un disc de pop sense ni una sola tornada. Llurba, crooner d'extraradi, desplega la seva poètica tendra i salvatge, com la vida mateixa, que es mostra en la seva plenitud en peces com “Firaires”, dolça oda als obrers i passavolants, “El retrat”, peça inspirada en dos poemes de Robert Graves on sentim la veu profunda d'Alfons Olmo ( VerdCel ), o “Disco Pub”, peça inspirada en la poètica de Gil de Biedma on ressona la veu del cantautor Jordi Boixadós . I de tant en tant, com a “Jo sóc aquell (com Rafael)” o “Supercat”, apareixen els vents, poderosos i arrauxats, de la mà d'Òscar Bas, Alberto Pérez ‘El Jaguar' i Marc Sumo, bregats en bandes com Muchachito Bombo Infierno o Sin Papeles.

Anita Miltoff es resisteixen a passar a la història com a quelcom més que una banda maleïda, desterrada a les clavegueres de l' establishment musical català, on tot allò que s'allunya de l'estàndard és automàticament relegat al sot més profund de l'oblit. Tenen les coordenades necessàries per ubicar-se de ple en la cartografia de la nova escena de pop independent català. Algú se n'adonarà en aquesta nova oportunitat que ens brinden?


Roger Palà

Cap de redacció de la revista Enderrock.
Col·laborador habitual del Setmanari de comunicació directa, el portal d'informació Tranversal Web i la Revista El Temps.

LAS EMOCIONES RESCATADAS**************

             *************************DE************************

              ******************EL HOMBRE BLANCO*********

Dicen que la primera impresión puede ser engañosa. Pero este no es el caso.

La melodía, la estructura compositiva y la energía que encierra el tema "Lagartijas" enriquecido y potenciado por una letra que refleja perfectamente, por desgracia pero con humor, una realidad, "el rock and roll es una puta mierda", hace que El Hombre Blanco sea una luminosa y gratificante Vía Láctea dentro de ese inmenso agujero negro que es el rock and roll…cierto tipo de rock and roll, por supuesto que no generalizamos (Dios nos libre, si es que existe), ese que nunca permitirá que haya realmente una escena musical con identidad y personalidad propia en nuestro país, miserias que todos conocemos, hemos vivido y de las que seguimos escapando, como el que escapa de la necedad de su tufo maloliente, sin fe.

Pérdidas, re-encuentros, el no temer a los sentimientos, no temer decir a quien se quiere "te quiero", ensoñaciones, rabia, rebeldía, anécdotas en un principio efímeras pero que guardan en su gloriosa & humilde esencia futuras y eternas leyendas legendarias capaces de atravesar, de punta a punta, el universo…

¿Conocéis la historia de la Reina de Vulcano que lo dejó todo para estar junto a su enamorado Caballero Kiss? Aún por escribir, aún por ponerle música… y quien mejor para hacerlo que El Hombre Blanco.

Álvaro Delgado, voz y Caballero de la Acoustic Guitar de infinitos acordes y desgarros, alma y corazón que dan vida al Hombre Blanco, junto a Enric Espinet, su cómplice, productor y Sir de la Electric Guitar, no solo logran adentrarse en los sueños de las emociones, sino que, lo más importante, los hacen reales, lo transmiten… te lo hacen ver con la mirada de tu propia alma. Te  tocan, te conmueven, te hacen sentirte vivo…

Solo hay algo que aún va más allá, aunque bien pensado es lógico, rara vez  "eso" afortunadamente no coincide, su actitud, su forma de enfrentarse al público sobre un escenario, su forma de ser simplemente a la hora de compartir unas cervezas.

Sí, no habría que extrañarse, debería ser lo más normal del mundo, somos muchos así pero no deja de sorprender guapamente que "eso" siga existiendo y que hace que, aunque el rock and roll sea una puta mierda, valga la pena el proseguir navegando por sus peligrosas, imprevisibles y, a veces, mágicas emociones, como las rescatadas y compartidas por El Hombre Blanco.

Cd Piezas Rescatadas:

Xtimata – Temores – Lagartijas – Ambiciosos – La búsqueda – Interludio – El hilo – Agradecido – Canción de cuna – De paseo por la Vía Láctea – Tu figura

www.myspace.com/whitesmusic

www.elhombreblanco.com

*********************************************************

El Sin Nombre

4 mayo 007

Reportatge Enderrock Abril

Mazoni + Sanpedro + Mishima + Erm. L'últim crit del pop

S'acosta l'onada del nou rock en català. Una escena emergent que, per ara, sobretot es concentra a Barcelona. Ben aviat, però, s'ha d'escampar com una taca d'oli per tot el territori. Si coneixeu Antònia Font, Refree o Conxita, ara heu d'obrir encara més les orelles i prendre nota dels noms que s'agrupen a la portada de l'ENDERROCK d'aquest mes d'abril: Mazoni, Sanpedro, Mishima i Erm. Han crescut envoltats de referents britànics (des dels Beatles i els Beach Boys fins a Radiohead o Beck), però també catalans (de Sisa i Pau Riba a Sopa de Cabra i Adrià Puntí). La majoria van començar cantant en anglès, i ara ho fan en català. Tots ells comparteixen punts de trobada: bars com el Vinilo o l'Heliogàbal, de Gràcia; festivals com el PopArb, a Arbúcies, o segells independents com BankRobber, Cydonia o DiscMedi. Som a les portes d'un nou boom? El temps, els mitjans de comunicació, la indústria i sobretot el públic ho diran.

(enderrock abril 07)

 Els graciencs Anita Miltoff editen el seu primer disc, "Recordes el 2 d'abril de 2001?", una proposta de folk-punk que reivindica els dies normals

L'expressió Anita Miltoff en hebreu significa 'Els millors alumnes' i va ser utilitzada pels joves palestins durant la intifada. Ara, l'han adaptada als seus interessos aquesta banda folk-punk de Gràcia.

El seu disc de debut té una línia absolutament personal, obscura i surrealista, que encaixa amb un títol misteriós: Recordes el 2 d'abril de 2001? Una data en què no va passar res d'especial, i que els serveix per reivindicar els dies corrents.

Una sonoritat estripada, propera al cabaret-rock, i una certa reminiscència ha unit diversos col·laboradors de l'escena underground al voltant del projecte d'Enric Espinet, cau de la moguda musical gracienca. Hi ha des de les veus de B-Violet, Zulu 9,30 o l'Orfeó Català fins a l'acordionista Cati Plana.

El disc d'Anita Miltoff és una suma d'experiències viscudes, des de l'alienació a tots nivells, fins aquest tema espontani i directe, dedicat a l'entrenador del Barça, Frank Rijkard.

Lluis Gendrau. Icatfm.