La realitat s'imposa. Amb els anys que porto escoltant música en directe, i passejant per myspace música darrerament, constato que de 100 cançons, només 2 són en català; la resta, són interpretades en castellà i en anglès. No estic posant el crit al cel, ni m'escandalitza la dada objectiva d'aquesta proporció tan exagerada. Com he dit, és una realitat, una més de les moltes i variades que existeixen en el món. Els músics catalans, i catalano parlants, opten majoritàriament pel castellà o l'anglès. Em sembla llegítim ja que, al capdavall, és un exercici de la llibertat d'expressió inqüestionable i indiscutible.
L'anglès s'ha convertit en la llengua universal. L'esperanto no ha triomfat, tot i la voluntat que hi han posat els esperantistes, com el meu avi. Per tant, qualsevol cançó en anglès és exportable arreu del planeta Terra, raó per la qual hom desitgi projectar la seva obra más enllà de les fronteres geogràfiques a les que està circumscrit per raó de la llengua. Si l'anglès és l'idioma mundial, el castellà li va al darrera i de molt aprop. Pel cap baix, no és un disbarat dir que potser el parlen més de 400 milions de persones, i va guanyant terreny a l'anglès americà en zones com Miami, Texas, etc, de forta influència hispana. Per tant, una cançó interpretada en castellà és susceptible de ser escoltada per milions de persones, les quals, a més, entendran la lletra.
Castellà i anglès són tan potents que qualsevol altre idioma sembla esquifit, petit com una cuina de fireta, i per alguns, local i provincià. La potència de l'anglès és tan bestial que a molts ens importa un rabe entendre la lletra (lyrics) perquè la cançó, per si mateixa, és genial. Si no m'hi poso, amb el llibret a la mà i el diccionari, no entenc cançons en anglès que formen part de la meva vida. Tan me fa: Són les cançons que m'agraden, i punt. D'això en dic poder de convicció, que el català no té, ara per ara. De la mateixa manera que escoltem cançons en anglès sense entendre un pebrot, hauríem de predicar el mateix de qualsevol altre llengüa cantada ja que, al capdavall, la música està al capdamunt dels idiomes.
Puc fer l'intent d'esbrinar les causes que influeixen a un cantautor catalanoparlant a expressar-se en castellà o en anglès, a banda de les ja comentades: Lliure albedriu i oportunitat/espectatives dels poderosos castellà i anglès. No serà perquè el català s'ha entès com un conjunt normatiu inviolable, com un idioma que no pot sortir de la faixa del purisme? Que jo sàpiga, només l'Albert Pla ha tingut la gosadía d'emprar un català desencotillat, atrevint-se amb frases com "El món és un pañuelu". La resta de cantants -principalment cantautors-empren un català tan poètic que el resultat són cançons anacròniques, demodés i impopulars. El cantautor acústic és una miqueta plom per defició. Si, a més, usa un català el·litista (dient vaixell, guixeta, etc, en comptes de barco i taquilla), fa venir una soneta que ni amb el Tranquimazín de 0,50 gr.
Què més pot estar passant, que una minoría canti en català? És una llengua condemnada a l'extinció? La davallada del català, en aquest sector, pot estar indicant la seva fi, fenomen que ha succeït en altres llengües. És un fet. Neixen i moren, com tot en aquest món, que també tindrà la seva fi. Per molta política que s'hi apliqui, el curs dels esdeveniments és imparable, i l'existència no s'hi veurà pas alterada doncs hom, en català o en finès, sobreviu mentre mengi, folli i cagui amb regularitat. I si és un assumpte de moda? És una hipòtesi plausible. El català estava de moda quan la revifalla del post-franquisme, que calia, per justícia, reivindicar l'identitat linguística de Catalunya. Però després d'aquest moment àlgid i d'eufòria patriòtica, s'ha entrat en un període de passotisme i de menyspreu. Tenim un exemple d'això en el programa dels espectacles del carrer Martínez de la Rosa de les Festes de Gràcia d'enguany. Els textes de presentació dels músics i formacions està escrit en castellà, sense que els responsables de fer el programet de marres haguessin tingut a bé recordar-se que el català també és oficial a Catalunya.
Amb el tema de la llengüa s'ha d'anar molt en compte perquè pot ser molt ofensiu i tots estem una mica susceptibles. Procuro evitar els judicis. Insisteixo en defensar, per sobre de tot, l'impepinable dret d'expressió. Només vull saber per què el català no és popular. Ho va ser, d'acord, però en un altre temps. Posant com exemple la música, i en concret el món del cantautor, està en una situació que provoca aquestes preguntes, de respostes variades i complexes. L'Astrolabi no pot programar en català perquè no hi ha cantants en català. I perquè cantin en català -com diu en Jordi Cantavella- no és raó suficient per programar-los si no donen un mínim de qualitat.
Per acabar amb aquest tema, potser la música catalana està mancada de referències i d'influències importants. Serrat, Llach, Raimon, etc, foren influències per a una generació que va voler imitar-los. Ara no hi ha referències qualitatives que hom vulgui o pugui imitar. No hi ha res, i el poc que hi ha no arriba als mínims de qualitat exigits.
Miquel Tribulet, biògraf oficial.