Bon deia bona gent,

Des d'una trista i humiliant lumbalgia galopant, us proposo un parell de links per si voleu allargar l'experiència Mishima fins als límits de la sobredosi.

Per una banda, un dels nostres millors concerts, al Palau de la Música, telonejant Facto Delafé y las Flores Azules, molt ben enregistrat i amb un bon sò (¿per què TV i mal sò van tan de la maneta?) i encara millor introduït per l'Albert Puig al seu programa de BarcelonaTV "Música Moderna".

http://www.barcelonatv.cat/alacarta/player.php?idProgVSD=5456&cercaProgrames=219&fInici=23/04/2009&fFin=24/04/2009

Per altra banda, la nostra aparició a l'Ànima del C33, amb mini entrevista en la que apareixo amb els llavis pintats ("res, només per ressaltar una mica!", recordo que em va dir la noia de maquillatge...) i una taca de cinc centímetres de diametre a la camisa que, sincerament, encara no diviso, però que els nois van trobar imperdonable.

http://www.tv3.cat/videos/1189919 

Aquest blog està dedicat al gran Lluís Cots, que ens ha fet el sò als dos directes; a l'ôscar D'aniello, que per aquest inexplicable gust que troba a anar en bicicleta "sense mans", ara està "sense dents", i a la Merche i a l'Isra, que sempre tenen un "si" per a Mishima.

Aquesta nit, si voleu, ens veiem a l'auditori Lleida. Això sí, jo caminaré garratibadet, com el Chiquito quan reprsentava el caminar d'un tren espatllat.

Salut

SANT BOI DE LLOBREGAT (BARCELONA), 1 Sep. (EUROPA PRESS) -

El grupo Mishima, que este año actúa en el festival, ha sido premiado por su "impecable y coherente" carrera artística que lo ha convertido en uno de los referentes del pop independiente hecho en Catalunya.

Pues eso, y aquí os dejamos una foto


Soy Dani Vega, on behalf of Mishima.

Benvolguts amics, distingits enemics,

 

Portem un mes de bojos. Però la veritat és que crec que ens n'estem sortint prou bé. Hem fet bons bolos tan al Festus de Torelló com al popArb d'Arbúcies com al Faraday de Vilanova. El cas és que hem complert amb el propòsit: obrir noves orelles a la nostra proposta, tot i la diversitat de formats amb què hem hagut de fer-ho. Que si ara l'Òscar torna amb el "quesí-quesí...", que si al Marc i a l'Anna els surten erupcions cutànies en forma de walkie-talkies, que si el Vega té un compromís, que si B-violet toquen a Tiana... En fi.

 

El cas és que en l'encadenament d'aquests tres festivals, però també en el descobriment de nous escenaris com el meravellós de La Font del Balç (a Gironella) he tingut la impressió que algunes coses estan canviant ,i si em permeteu, crec que cap a bé. Hi ha una nova generació de promotors o dinamitzadors culturals, o com vulgueu anomenar-los, amb la mateixa empenta, la mateixa ambició i la mateixa incapacitat fabulosa per tocar de peus a terra que té la fornada de bandes i solistes que s'estan o ens estem emportant molts elogis de la premsa i dels mitjans.  Els tres equips que organitzen els tres festivals que he anomenat més amunt, per exemple, son joves, provenen d'àmbits diferents entre si i comparteixen no només la passió per la música, que s'hauria de sobreentendre en qualsevol programador (tot i que aquesta regla no sempre es compleix), sinó la humilitat de dedicar-hi hores de feina mal retribuïdes, i el sacrifici d'haver-se d'enfrontar al totpoderós exèrcit del silenci (aquella inexplicable aliança entre els veïns d'orella-cul, els regidors de cul-poltrona i els ionquis del muzak). És collonut i encoratjador haver comprovat, doncs, que en la impossible empresa d'existir coincidim amb altres Quijotes. Des d'aquest jo majestàtic que m'atorgo quan parlo en nom de Mishima, "els desitgem tota la sort del món".

 

Aquest dissabte, a Callús (que deu ser una rara i arcaica conjugació del verb "callar"), i la setmana vinent al Summercase, amb les pistoles sexuals, les criadores i la rosseta, dinosauris tots als pedestals de les nostres adolescències, tornarem a intentar-ho. Espero poder-vos-ho explicar amb pèls i senyals. O no, millor sense pèls ni senyals. Explicar-vos-ho i punt.

 

Fins aviat

Ho sento. Fa temps que no m'hi posava. Però aquí em teniu. Resulta que, precisament en aquest període d'absència, han augmentat exponencialment les subscripcions al blog. No ho entenc. Potser es tracta de no escriure…

En fi. Que res. Buidor existencial. La setmaneta post-auditori et quedes una mica pallà, Post-auditori, sanatori.

La veritat és que vam acabar molt contents del resultat. Ens arriscàvem molt anant a una sala tan gran. Ens arriscàvem molt provant tantes coses noves. I crec que ens en vam sortir prou bé. Tots els col·laboradors van estar fantàstics. L'Helena és un autèntic gust de veu. La Carolina també. Estaven guapíssimes i la van clavar. I la disponibilitat del Miqui, les seves taules damunt l'escenari, també collonuts. Durant un assaig, mentre cantàvem Dolor, vaig recordar la primera vegada que l'havia vist a la tele. I d'això fa anys, però recordo que vaig pensar que era el primer cantant en castellà, i Los Sencillos, el primer grup, amb el que em sentia fins a un cert punt identificat, generacionalment, i estèticament, vull dir. I allà el tenies, un munt d'anys després, desganyintant-se amb Dolor al nostre local, com un membre més de Mishima. La Lluna i l'Elvira la van calvar també molt a les cordes, aportant a les cançons una nova profunditat. I estic segur que si ens deixen, tornarem a abusar d'elles d'una o altra manera (bé, no, només d'una manera, que ningú s'espanti). El Xavi ja es pot considerar, nosaltres el considerem (i aquest no és un Jo majestàtic), el setè Mishima. El sisè és, sens dubte, la Merche, a qui ja se la coneix com Merchima.

Per si algú vol un "però" (n'hi ha sempre masses, de "peròs", en un grup com el nostre, amb tantes baixades com pujades d'adrenalina), crec que la vam cagar no controlant la il·luminació de la sala. Un dels valors de Mishima és la proximitat amb el públic. I en un indret tan gran -tot i que molt acollidor, si atenem al disseny de la sala i a l'equip formidable que hi treballa- i ja de per si tibadot com és –i ha de ser- un auditori, està bé preveure aquesta distància amb el públic i provar de superar-la. No només amb invectives i comentaris entre nosaltres i la sala, sinó també amb una il·luminació que ens integri amb el públic. No vaig veure ni una sola cara del públic en tot el concert. Ni tan sols vam poder sentir si la gent reia o plorava o si cantava o no amb nosaltres. Ja es pot veure a les magnífiques fotos que ens ha enviat el Xavi que la il·luminació ens respecta massa, casi que ens sacralitza, rodejant-nos de foscor, com si fóssim estrelles en la nit. Només que de tan en tan s'haguessin obert les llums generals, el públic hauria pogut descobrir que la distància entre nosaltres i ells era transitable, i nosaltres hauriem pogut veure de tan en tan l'aspecte que oferia l'amfiteatre. És clar que, d'haver vist les casi 600 localitats, potser ens hauria entrat la cagalera.

En fi, que el balanç general és positiu, tot i que algunes reaccions d'amics i gent coneguda sembla que no ens perdonin que toquem en llocs grans i ens vulguin conservar tota la vida tancats a l'Heliogábal. Sentim decepcionar-los. Però un grup com el nostre ha de ser capaç d'oferir concerts en qualsevol lloc, adaptant les cançons, el format i el que faci falta a les condicions de la sala. L'important son les cançons, demostrar que valen, defensar-les en qualsevol circumstància i davant de qualsevol públic. I evidentment que hi tornarem a L'Heliogábal, si ens deixen, i a qualsevol lloc que tingui la mateixa vocació i compromís. De fet, una setmana després estavem tocant a La Bohèmia, un restaurant de Sabadell que vol començar a programa concerts de petit format regularment. Només hi vam anar el Marc, el Dani Acedo i jo. I vam tocar davant de qutre gats. Un dels quatre gats, però, va resultar ser un molt bon il·lustrador. Espero que algú sàpiga com es pengen els escanners al Myspace…

Bona nit, macos.

Benvolguts amics i amigues, què tal, com va tot?

Us escric quatre ratlles per explicar una mica de què va això del sobretaula amb en Pau (Guillamino) Guillamet. Això dels sobretaules és una idea de la gent de Bankrobber (segell de Guillamino, Sanjosex, Mazoni…) que consisteix en fer seure dos músics al voltant d'una taula i amb una botella de vi. No, no es tracta de veure qui se l'entafora abans. La botella de vi, vull dir. No. El vi que conté la botella, vull dir. No. Es tracta d'anar tocant cançons primer un i després l'altre mentre li anem fotent a l'ampolla per veure si, tot d'una, confonem els repertoris.
Sincerament, no sé per què m'hi presto. Ni toco la guitarra ni canto de l'hòstia. I això es fa més evident que mai quan toco en solitari. I sense els nois al meu costat, per molt enguillaminat i begut que vagi, no ho acabo de passar bé del tot. Què dimoni! Precisament per això Mishima és una banda. Mira que hi insistim. Però la gent s'entossudeix a identificar-nos amb aquesta colla d'artistes amb nom de grup… En fi. Per què diantre ho fas llavors? –em direu vosaltres- Pels quatre xavos? Perquè ets amic del Guillamino? Perquè la gent de Bankrobber s'ho curren molt i fan que l'impossible sembli cada dia una mica més possible? Per fer promo del repertori Mishima? Doncs sí. Per una mica de tot això…
D'acord, als sobretaules, trobaré a faltar llur somriure, diu que passen, que no tocaran amb mi, però el record dels balls del Daniello, les cares del Lloret, el baix trempat de l'Acedo, i els rínxols del Vega, no s'esborren amb els esgarips del David.

On the other hand, estem acabant de confirmar algunes dates xules pels propers mesos. Quan en sàpiga més, "su sui cumentu da qué va la cossa aquesta".

De vegades se me'n va.

Hola, què tal?

Avui hem penjat el tros de vídeo-clíns que va fer el Luis Cerveró per a Un tros de fang. N'estem contents i orgullosíssims. Li dóna nou valor a la cançó sense pervertir-ne res ni de la lletra ni de la música. I això no és moc de gall d'indi. La planificació és collonuda, la fotografia i la direcció d'art també: combinen fredor (blanc i beige, maniquí) i voluptuositat (la pintura, el foc, la bomba als weebles) de la cançó d'una manera molt intel·ligent. A més a més, el Luis ha filmat el petó de la Flora al maniquí com li agradava filmar-los a Truffaut (mireu sinó a Fahrenheit), perquè era així que Hitchcock deia que s'havia de fer: les escenes d'amor com si fossin crims, les escenes de violència com si fossin d'amor. La Flora està amenaçadora, apareixent com a primera figura humana del vídeo i filmada una mica des de baix. I nosaltres… En fi, us invito a que digueu qui és de nosaltres que fa més cara de mala digestió…

No em pregunteu què hi pinten les estalactites. Pregunteu-li al Luis. En les converses prèvies a la filmació ja va suggerir la possibilitat d'anar a unes coves a Benifallet a filmar estalactites i estalacmites (algun geòleg que ens recordi la diferència entre les unes i les altres, sisplau: el Diccionari és lluny, pesa un colló, i tinc la taula plena de trastos!). Les úniques pistes que us puc donar son:

1) Em va dir que volia trencar la fredor profilàctica del maniquí i l'escenografia amb alguna cosa anciana que li donés profunditat històrica al relat... (evidentment no m'ho va dir amb aquestes paraules)

2) Crec que, si observeu la part del cos que li explota al maniquí, el Luis es refereix més a les estalacTites que a les estalacMites

3) El Luis és valencià i deu haver-hi alguna cosa entre gaudiniana i fallera en el seu gust pels fòssils que gotegen...

Per altra banda, i per acabar, fer-vos notar que, com que ja tenim versió àudio-visual d'Un tros de fang, hem inclòs una versió "downloadable" al MP3 player. És a dir, que us la podeu baixar tranquil·lament, sense veure-us assaltats per aquell sentiment de culpabilitat que truca a les vostres males consciències cada vegada que pitgeu el Ruc que teniu a l'ordinador (sigui mule sigui donkey). La vam enregistrar per al programa Miopia, d'Ona Ràdio, en diferit, el matí de dilluns passat (d'aquí els meus galls) i es va emetre el dijous, integrada amb el programa ves a saber com ("¡Que bé que ho heu fet!" –deuria cridar el presentador- i l'mp3 li responia amb el display guinyant en standby) i amb una versió igualment acústica i despullada de La tarda esclata, que més endavant ja penjarem.

Ah sí, qui es perdés la nostra digníssima aparició al Loops, de Canal33, que clicki aquí

És millor beure que conduir. Aneu a peu.

Estimats companys,

 

Res, quatre ratlles per posar-nos al dia… Aquests últims dies estem vivint una mena d'estranya eufòria de la que, decididament i en gran mesura, en sou responsables. Ha estat una setmana "Karl Fred".

1) El bolo del Razz3 va ser l'hòstia. Però abans que res, us hem de demanar disculpes per la mala organització de la cosa. Deixeu que m'expliqui. La idea de Sinnamon era fer un "showcase". És a dir, una mena de mini concert per a premsa, col·laboradors i família. Però nosaltres, jo sobretot, vaig trigar massa a entendre la cosa (perquè trobava a faltar el contacte amb públic? perquè recordàvem la presentació de Trucar a Bikini?). Total, que vam dir: escolta, pengem la invitació al Myspace perquè els quatre seguidors que s'hi fiquen també puguin venir. El cas és que el número de visites diaries al Myspace ha augmentat considerablement i finalment érem l'hòstia de gent. A la pobra Anna li va tocar el paperàs d'assegurar que sobretot col·laboradors, premsa i família no es quedéssin fora, tot creant la mala fama de deixar-ne passar uns i no uns altres… O sigui que també et demanem perdó a tu Anna, per haver hagut d'encarnar el malentès en nom de Mishima.

2) En tot cas, vam sortir contentíssims del concert i de veure que el vostre recolzament segueix vivíssim. Hi havia gent que ja cantava les noves cançons i el disc encara no havia sortit a la venda. És l'hòstia macerada en mel.

3) Aquests dies també hem aprofitat per fer promo, aquí us adjunto uns links d'entrevistes a la ràdio i en premsa. La crítica del bolo del Razz3 a l'Avui de dissabte passat signada pel David Broc, almenys a mi, em va fer saltar les llagrimotes de la iaia mig trompa al dinar de Nadal…

TV:

http://www.telenoticies.cat/pnoticies/notItem.jsp?item=noticia&idint=227838

Premsa:

http://www.avui.cat/article/cultura_comunicacio//11426/pop/sense/complexos.html

http://paper.avui.cat/article/cultura/105259/sempre/brillants.html

Internet:

http://zonamusica.com/musica/conciertos-mishima-(razzmatazz-3-barcelona)-34623

http://eduardgras.blogspot.com/

http://blocs.mesvilaweb.cat/ggort

4) El Luis Cerveró ens ha fet un video-clip per a Un tros de fang que és una meravella. En no res el pengem… La pàgina web de la productora és www.nanouk.tv.

5) Però ja se sap que en aquesta vall de llàgrimes, les coses no triguen a equilibrar-se. Amatent, espero el camió que m'ha d'atropellar. O, tenint en compte el sentit de l'humor del Gran Guionista, vindrà una adversitat menys èpica: ¿una manada de coloms se'ns cagaran a sobre? ¿alguna vella amistat, de sobte, aportarà proves irrefutables demostrant la menudesa dels nostres instruments? ¿em despertaré i, en comptes de ser jo el pare que porta el nen a l'escola, serà ell qui m'hi deixarà a mi?

 

*Per "sortida" hem d'entendre "edició, publicació"; mai "fogosa, porcota"

Benvolguts amics,

 

Per a tots els que us heu interessat en venir al Showcase de presentació de Set tota la vida, quart i millor disc de Mishima fins al moment, dir-vos dues coses:

-         El concert és gratuït però cal que us apunteu a la llista d'invitats. Com? Enviant un mail a mishimanagement@gmail.com indicant els vostres nom i cognoms i, evidentment, demostrant el vostre amor i fidelitat eterns a la millor banda d'aquest costat de la vida (no, tranquils, amb el nom i el cognom en tenim prou)

-         Hora i lloc: dijous, 8 de novembre a les 20h15 (obertura de portes a les 19h45) al Razz3 (carrer Pamplona, 88)

 

Esperant trobar-vos-hi en salut i embolicats en les vostres millors gales,

Fins ara

¿Com anem? Jo dispers, com sempre. Coses clares: A) data de sortida del disc: 12 de novembre; B) presentació al Razz 3 uns dies abans, el 8 de novembre, en concert gratuït, perquè qui vulgui pugui comprar el disc anticipant-se a la distribució en botigues i estalviant alguna pela ; C) títol re-finitiu: SET TOTA LA VIDA; D) el que tenia no era un còlic, com el Marc, sino "arenilla" (sorreta, en català; proposo l'híbrid "zorreta"), com l'Òscar, però a mi m'ha semblat una tortura medieval; D) com veieu, a mesura que passen els anys, la nostra proposta, el que Mishima ofereix al món, és va fent cada vegada més sòlid...

 

En fi. El Vega i jo ens ho vam passar dabuti tocant el dia de la Hispanitat al Joy Eslava de Madrid, la nit anterior a València (amb mini homenatge inclòs a Raimon amb No pot mostrar lo món menys pietat) i la posterior a Bilbao (mentre encara digeríem un parell de filets i un bacalao al pil-pil regats amb un criança de Viña Real que ens havíem entaforat al Rio Oja). Més d'una vegada ens hem dit amb el Vega que fitxar per Sinnamon ha estat un encert. "Ojalá los chicos estuvieran aquí", anava dient mentre mastegava. Sí. L'únic dolent dels quatre bolos és no haver-nos pogut desfogar i riure amb tota la colla. Vam riure molt. De nervis, també. Sobretot, amb Jason Pierce i Doggen, de Spiritualized, gent collonuda i sorprenentment accessible. Portaven una banda fantàstica, amb secció de cordes i un cor de veuotes negres femenines à la Gospel.

 

De fet, m'he passat la breu convalescència taral·lejant temes seus de la gira, com l'immens "all I want from life is just a little love to take the pain away", en escala descendent que no vol acabar de pondre's... La veritat es  que aquests dies, al llit, em carregava la mètrica substituïnt tossut el "love" per "Buscapina".

 

Una abraçada,

David

Hola amics,

Fa dies que no dic res simplement perquè anem de bòlit i de cul. La notícia és que l'àlbum, pel qual encara estem discutint el títol, surt a principis o mitjans de novembre. Gràcies per les vostres mostres d'afecte disfressat d'impaciència! Son un autèntic motiu d'orgull per a tots nosaltres. I també, per què no admetre-ho, d'angoixa i cagarrines.
Probablement conservarem les onze cançons que vam gravar amb el Paco, i en gravarem encara tres més l'última setmana de setembre, novament amb el Pac Loc. De manera que el disc, en principi, hauria d'incloure aquests catorze tracks (l'ordre no és definitiu)

1. Neix el món dintre l'ull
2. Aguéev
3. Despertes l'inútil
4. Un tros de fang
5. Et perdrà la bellesa
6. Alguna cosa em diu que sí
7. Llavors tu, simplement
8. D'un costat del carrer
9. La forma d'un sentit
10. Vine
11. Els ametllers
12. La tarda esclata
13. Qui n'ha begut
14. El temple

L'Albert Folch i el Marc Serra, a qui vam tenir el gust de conèixer als concerts de Trucar a casa, s'han enrotllat un mas (traducció lliure de "mazo") i ens estan fent el disseny del cd i les fotos respectivament. Aquí teniu els links de les seves pàgines ou (ho sento, no sé què em passa…) per si us pica la curiositat i voleu veure com treballen: www.albertfolch.com i www.marcserra.net.

En algun moment intentaré comentar Un tros de fang, la cançó del nou disc que avancem i que, pel que es veu, ha tingut molt bona acollida entre els visitants del Myspace.

Per altra banda, i per acabar, anunciar que jo i el Vega, sols i en bimbes (en sentit figurat), telonejarem Spiritualized a Barcelona, València, Madrid i Bilbao els dies 10, 11, 12 i 13 d'octubre, amb motiu de la gira de presentació del Wintercase'07.

Una abraçada a tutti quanti

David