Aquest mes el tenim ple de dates per a recordar dins de l'imaginari revolucionari, comunista i català: l'1 d'octubre del 1931, la República reconeix el dret de vot per a les dones; el 4 d'octubre de 1957, la Unió Soviètica llança el primer i mític satèl.lit Sputnik; pel que fa al 6 d'octubre de 1934, ja en articles anteriors hem parlat de la mort de Jaume Compte i del CADCI; el 7 d'octubre de 1949, es funda la Republica Democràtica Alemanya; el 9 d'octubre de 1967, és assassinat el Che a Bolívia; el 15 d'octubre de 1940, té lloc l'afusellament del president màrtir Lluís Companys a Montjuïc, després que la Gestapo l'entregués als feixistes; el 16 d'octubre del 1934, els xinesos comunistes, sota la guia de Mao Zedong, inicien la Llarga Marxa; el 18 d'octubre de 1898, els EE.UU envaeixen l'illa de Puerto Rico, que encara avui segueix sota la seva ocupació; el 24 d'octubre de 1971, a la seu de l'ONU, Pau Casals aprofita el concert que hi dirigeix per donar a conèixer al món la situació de Catalunya en el seu famós discurs; etc, etc. Però jo només he escollit dos d'aquests esdeveniments per a comentar-los al meu blog, els fets del 6 d'octubre del 1934 i el que avui teniu a les vostres pantalles: la fundació de la DDR.
El passat 7 d'octubre, vaig celebrar jo amb la meva nostàlgia el 58è aniversari de la gloriosa i mai prou ponderada sagrada pàtria socialista: la República Democràtica Alemanya. Durant els anys vuitanta, vaig tenir el plaer i el gust de visitar-la diverses vegades. Sempre havia admirat aquell vessant del comunisme real. El mite de les seves nadadores i atletes. Els vells herois antifeixistes, Eric Honecker, Erick Milke i Markus Wolf, Bertolt Brecht, Tamara Burke, els seus museus, els espies i els intercanvis al Checkpoint Charlie, els vopos, els seus monuments, el realisme socialista, els trabis i, per descomptat, la banda autònoma del Berlín occidental. Crec que vaig arribar a anar-hi entre quatre i cinc cops. Encara guardo el passaport caducat amb els seus segellls. I també un munt de petites coses i molts grans records de difícil enumeració. Fins i tot, amb la meva insistència i irracionalitat, vaig aconseguir ser rebut per la secretària de relacions internacionals de les Joventuts Lliures d'Alemanya (FDJ) per afiliar-m'hi, però com que no era alemany no va poder ser. Això sí: vaig aconseguir que em donessin la seva insígnia de militant, i també ser retingut per la Stasi i expulsat de la porta del Parlament per demanar als diputats com podia fer-me dels SED. Tancat a les oficines de la policia de fronteres mentre m'escorcollaven, jo els deia que fessin bé la seva feina i que cap malfactor occidental sortís de la DDR sense haver gastat el canvi obligatori, tot ensenyant-los orgullós la insígnia de les FDJ i els llibres de Lenin que havia comprat i cridant que era un camarada independentista català. Un plaer... per a mi; per a ells, un bogeria i un problema polític. Em van deixar despres de vàries trucades, tot demanant-me disculpes. Jo, com a home boig, els abraçava i els felicitava pel seu treball i el seu zel en la defensa del socialisme. Meravellosos records i grandioses experiències als seus supermercats i llibreries. Els restaurants obrers i les seves salsitxes bullides i la cervesa calenta (uuumh), i el poble armat pel carrer amb aquell posat orgullós, o l'espectacular pas de l'oca a la flama eterna pels caiguts contra el feixisme, i jo com un germà proletari més. Encantador! Em faria falta sentir de nou aquelles sensacions d'alegria socialista! No per reafirmar-me en les meves conviccions, que no cal, sinó per saber que hi ha alguna cosa viva en el món comunista! Cuba, Xina, Corea... no m'han emocionat mai tant com la meva idolatrada DDR. Era gran, compares. Era gran!
De tot això, ara, només en queden quatre coses en peu al Berlin turístic i postmodern actual, un mercat on es venen totes les icones socialistes, i també, és clar, els nostres records, les fotografies, les experiències personals i col.lectives de molta gent que encara admira aquella part de la història dels i les comunistes. Per això dono suport a la gran iniciativa per a nostàlgics de l'Ostel de Berlin.
Llàstima que no sigui viva, però per a mi sempre ho estarà! I ara reviu, com un au fènix, a l'Ostel!
Què és aixo de l'Ostel, per a qui no ho coneguii? Doncs l'Ostel és una iniciativa empresarial d'uns joves emprenedors de Berlín que van robar la idea d'altres llocs similars que han aparegut a l'antiga DDR: els hostals-revival per a nostàlgics o gent que vulgui experimentar el que era viure en un hotel de l'antiga pàtria socialista. D'aquesta manera, els qui no van poder viure-ho tenen la possibiltat de reviure aquella gloriosa època. Diuen que la gent queda molt satisfeta de l'experiència.
http://www.ostel-berlin.de/ és la seva adreça web. El trobem en un bloc de ciment de la zona de l'Ostbhanhof, a 100 metres de la part del mur que encara queda dreta al barri de Mitte. Els preus de les seves habitacions són realment econòmics: l'habitació del campament dels Pioners costa 9€ o, en grup 3€; la mal anomenada suite Stasi, 38€, i l'apartament DDR, 35€. Tambe s'hi poden comprar velles peces comunistes per a malalts!
Aprofitant la conjuntura, també fare cinc cèntims de què va ser la DDR com a país, i repassarem una mica de la seva història amb l'ajut de Wikipèdia:
La República Democràtica Alemanya (RDA o DDR, en alemany Deutsche Demokratische Republik) va ser un estat comunista d'Europa Central que es va establir al territori alemany ocupat per la Unió Soviètica a la finalització de la Segona Guerra Mundial, existint entre els anys 1949 i 1990, any en que els Länder que la formaven es van unificar amb els de la República Federal Alemanya (RFA).
Per distingir-la de l'Alemanya capitalista, la RFA, sovint va ser anomenada Alemanya Oriental, de l'Est o Alemanya Democràtica.
Després de la Segona Guerra Mundial es va dividir el territori alemany en quatre zones sota control de les tropes dels Aliats. La República Democràtica Alemanya es va fundar el 7 d'octubre de 1949 a la zona d'Alemanya sota control soviètic, amb Wilhelm Pieck com a primer president. La Unió Soviètica va ser el primer Estat a reconèixer a la nova RDA i a començar relacions diplomàtiques. Aquell mateix any per altres estats socialistes feien el mateix: Albània, Bulgària, Txecoslovàquia, la República Popular de la Xina, Corea del Nord, Romania, Polònia i Hongria. La República Federal d'Alemanya, fundada també l'any 1949, es va negar a reconèixer a la RDA.
Fou declarat estat sobirà el 1954, però s'hi van mantenir les tropes soviètiques tal com s'havia acordat a la quadripartida Conferència de Potsdam, sobretot com a contrapartida per la presència nord-americana a l'Alemanya Occidental durant la Guerra Freda. La RDA va ser membre del Pacte de Varsòvia.
D'entrada, la Unió Soviètica no es va proposar que la RDA fora un Estat socialista, deixant obert el camí cap a una possible reunificació d'Alemanya dins del marc de la Guerra Freda. Tanmateix, l'actitud dels soviètics va canviar ràpidament quan l'any 1952 les potències de la OTAN i el govern de la RFA, aleshores en mans de Konrad Adenauer, van rebutjar l'anomenada Nota de Stalin —a la nota hi havia una proposta soviètica sobre la reunificació alemanya i la retirada de les superpotencies dels afers de la política interna alemana—. A partir d'aquell moment es van accelerar la col·lectivització de l'agricultura i la nacionalització d'empreses, així com la dissolució dels estats de la RDA, que van ser reemplaçats per districtes.
La unificació va ser possible gràcies als canvis polítics en els diversos estats del Bloc de l'Est, en especial per les reformes portades a terme pel mandatari soviètic Mikhaïl Gorbatxov (el traïdor venut al capital i que va aconseguir enganyar-nos en aquells moments amb la seva perestroika i el maleït glásnost) L'obertura de la frontera d'Àustria amb Hongria, que permetia el lliure pas de ciutadans per l'anomenat Teló d'acer, va ser considerada determinant. Helmut Kohl, després del seu triomf a les eleccions de la cancelleria de la RFA l'any 1989, es va embarcar en el procés d'aconseguir la unificació alemanya, la qual es va concretar simbòlicament amb la caiguda del Mur de Berlín el dia 9 de novembre de 1989 i va quedar oficialitzat quasi un any després en la unificació dels dos estats, la RFA i la RDA en un de sol, la República d'Alemanya.
La RDA va ser governada entre els anys 1949 i 1989 pel Partit Socialista Unificat d'Alemanya ( en alemany Sozialistische Einheitspartei Deutschlands). El SED va ser producte de la unificació del Partit Comunista d'Alemanya (KPD) i el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) de la zona oriental controlada per la URSS. Nominalment, el SED, juntament a l'organització juvenil (la FDJ), els sindicats (FDGB) i un seguit d'altres petits partits polítics, formaven el Front Nacional d'Alemanya Democràtica.
El SED va arribar a tenir 2,8 milions de militants. El secretari general del seu Comitè Central era el dirigent més poderós de l'Estat. Els seus secretaris generals durant l'existència de la RDA foren Wilhelm Pieck (1946-1950), Walter Ulbricht (1950-1971), Erich Honecker (1971-1989) i Egon Krenz "el renegat" (finals de 1989).
Com la resta de Partits comunistes dels estats integrats dins del Bloc de l'Est, els seus òrgans dirigents eren el Congrés, el Comitè Central i el Politburó. Després de la caiguda del Mur de Berlín i la desaparició de la RDA el SED es va refundar en el Partit del Socialisme Democràtic d'Alemanya (Partei des Demokratischen Sozialismus, PDS), que actualment aconsegueix aproximadament un 25% dels vots de mitjana en els Estats de l'antiga Alemanya oriental .
Respecte l'Estat, l'òrgan executiu consultiu era el Consell d'Estat i el de govern el Consell de Ministres, mentre el poder legislatiu requeia en la Càmera del Poble (en alemany Volkskammer).
Organització política i administrativa, queda després de redissenyar els límits nacionals d'Alemanya l'any 1945, amb cinc estats o Länder controlats pels soviètics a la zona de l'est: Brandenburg, Mecklemburg-Pomerània Occidental, Saxònia, Saxònia-Anhalt i Turíngia, els qui, juntament amb Berlín Est formaven la RDA l'any 1949 L'any 1952 va ser abolida la divisió administrativa en Länder, i la RDA va ser dividida en Bezirke o districtes, cada un nomenat com a la seua ciutat més gran: Rostock; Schwerin; Neubrandenburg; Magdeburg; Potsdam; Berlín; Frankfurt de l'Oder; Cottbus; Halle (Saxònia-Anhalt); Erfurt; Leipzig; Dresden; Karl-Marx-Stadt (Ciutat Karl Marx, Chemnitz fins a 1953 i des de 1990); Gera; i Suhl.
El Ministeri de Seguretat Estatal es va fundar el 8 de febrer de 1950 a partit de dues institucions que la precedien. D'una banda, el Ministeri d'Interior i de Seguretat Nacional de l'URSSzona d'ocupació soviètica d'Alemanya tota una sèrie d'organismes extensos i independents que es trobaven sota la direcció del cap militar soviètic Ivan A. Serov (Nicolai K. Kovaltxuk a partir de 1946). De l'altra, l'agost de 1946 es fundà l'Administració d'Interior alemanya, que havia unificat la policia política sota el nom de K5. Ben aviat es van encarregar al K5 les operacions secretes al país.
Les bases per a la creació d'una policia secreta independent (la Stasi), les establí el Politburó del Partit Comunista de la Unió Soviètica amb l'acord per a crear "l'administració principal per a la protecció de l'economia popular". Amb aquest acord, Walter Ulbricht, Wilhelm Pieck i Otto Grotewohl es van imposar a l'opinió del ministre soviètic de Seguretat Estatal, Víctor S. Abakumov, qui estava preocupat per les reaccions que això podria comportar per part dels Aliats occidentals.
El 24 de gener de 1950 el Politburó del SED va consituir el Ministeri de Seguretat. Dos dies després, el govern de l'RDA també aconsellà mesures de "defensa contra el sabotatge". El Parlament de l'RDA va decidir el 8 de febrer de 1950 la creació del ministeri. Vuit dies després, Wilhelm Zaisser en va ser nomenat ministre, i Erich Mielke secretari d'estat (càrrec equivalent a viceministre). Mielke va dirigir la cartera de Seguretat (la Stasi) fins al 7 de novembre de 1989, dia que el consell de ministres va dimitir en bloc, dos dies abans de la caiguda del mur de Berlín.
El Ministeri de Seguretat pertanyia, és clar, al govern de l'RDA; tot amb tot, tenia una funcionament intern propi, com qualsevol servei secret. Va arribar a tenir més de 100.000 "col·laboradors no oficials", que duien a terme tasques de sabotatge i espionatge.
El Politburó del SED va assignar el 23 de setembre de 1953 als serveis secrets de l'RDA les següents tasques entre d'altres. Feines d'intel·ligència a l'RFA i a Berlín Oest, amb l'objectiu d'infiltrar-se en totes les institucions occidentals clau (Govern de Bonn, indústria, investigació científica, etc.) Espionatge actiu mitjançant la infiltració d'informadors en totes les àrees importants de la vida pública de l'RDA.
Els departaments d'espionatge a l'estranger de l'Stasi, havien estat dirigits per Markus Wolf (L'home sense rostre) de 1955 a 1986. Tot i que la major part dels arxius d'aquesta secció de l'Stasi van ser destruïts, la CIA va aconseguir per mitjans poc clars les anomenades Actes Rosenholz, que contenien, entre d'altres coses, una llista completa amb els noms i cognoms de tots els espies de l'Stasi que treballaven a l'Alemanya Occidental.
El cas més espectacular en què l'Stasi participà fou l'anomenat "escàndal Günter Guillaume". Guillaume era un espia de l'RDA que aconseguí arribar a ser una de les persones de confiança del canceller occidental Willy Brandt. Això sortí a la llum el 24 d'abril de 1974, i provocà la dimissió del canceller de l'RFA el 7 de maig del mateix any.
Immediatament després de la seva constitució, la RDA va ingressar en el Consell d'Assistència Econòmica Mútua. Tot i les sancions econòmiques imposades per la Unió Soviètica, la RDA era el país econòmicament més desenvolupat del Consell d'Ajuda Econòmica Mútua, i el seu nivell econòmic era superior al de molts països desenvolupats que formaven part del bloc capitalista. Tanmateix, va sofrir constantment per l'escassetat de divises i, en part, la seva economia era el reflex d'una situació d'emergència continua. El sistema econòmic que prevalia era l'economia planificada en Plans Quinquennals i fusions entre empreses estatals i grans empreses. El sistema deixava un petit marge que permetia l'existència de petites empreses privades que no estaven subjectes del tot a la planificació econòmica.
El primer Pla Quinquennal, de 1951 a 1955, tenia per objectius principals eliminar els efectes de la guerra, les reparacions i els desmantellaments que havia patit la indústria alemanya, així com augmentar especialment la producció de l'economia energètica i de la indústria pesant i química. L'any 1955, existien en la RDA més de 13.000 empreses privades, i fins a l'any 1960 no es va acabar la col·lectivització de l'agricultura.
L'any 1957, la RDA produïa el doble del que es produïa abans de la Segona Guerra Mundial en el mateix territori. En el mateix any es van extraure en la RDA 213 milions de tones de carbó marró, el 50% de la producció mundial; es produïen 32,7 milers de quilowatts per hora d'electricitat (quasi com a Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Finlàndia junts) i 2,9 milions de tones d'acer, 14 vegades més que l'any 1947. En la producció química, la RDA ocupava el segon lloc de producció a nivell mundial i era el més gran exportador de maquinària industrial de tot el territori del Bloc de l'Est. Fins a l'any 1965, la producció industrial era cinc vegades més gran que l'anterior a la guerra.
A principis de la dècada de 1970, la RDA va ser durant un curt període de temps la desena potència industrial del món degut a la seva productivitat. Durant el període de transició del socialisme al capitalisme, va ocupar un lloc entre els vint-i-cinc països més industrialitzats.
Els preus i els sous estaven majoritàriament establerts per l'estat. A causa de les subvencions existents, el preu de venda dels productes de primera necessitat era uniforme. Els electrodomèstics i uns altres béns de consum que podien ser exportats a canvi de divises, per contra, solien ser molt cars en comparació del poder adquisitiu de la gent. El lloguer d'un habitatge, sense comptar amb la calefacció, podia costar de 30 a 120 marcs depenent de l'equipament. Una televisió en color en els anys 80 costava 7.000 marcs, una barra de pa cinc penics, pel típic cotxe Trabant es pagava a 10.000 marcs si es tractava d'un model nou i amb període d'espera, o 30.000 sense espera. Entre els experts valia la fórmula: el doble del preu del cotxe nou menys mil marcs per any d'ús. L'any 1988, el 55% de tots les llars tenia el seu propi cotxe, mentre que en l'any 1969 era el 14% i l'any 1980 el 38%. En contrast, en l'any 1988 el 61% de les llars de la República Federal Alemanya posseïa un o diversos cotxes. La construcció de cases unifamiliars es va permetre en els primers anys amb moltes limitacions degut a l'escassetat de materials de construcció, tanmateix, va experimentar un cert creixement en els anys 80 a causa de que els habitatges que es construïen no arribaven a cobrir la demanda existent. El somni d'un ciutadà mitja de l'Alemanya Oriental era tenir una casa amb jardí, viatjar a Cuba, Hongria, Romania, Bulgària i a la Unió Soviètica.
Les persones que pertanyien a diferents grups socials vivien sovint en el mateix barri. Tanmateix, els alts càrrecs del partit i els col·laboradors de molts òrgans estatals es concentraven en els habitatges cedits pel govern en zones residencials especials. Una venedora guanyava entre 600 i 800 marcs, un enginyer entre 500 i 1200 marcs, i un treballador de la construcció entre 900 i 1800 marcs. Es diferenciaven en la quantia del seu salari, i també en la seva capacitat d'estalvi (ingrés residual), encara que les diferències salarials no eren tan grans com als països industrialitzats d'Occident. Els obrers eren molt sol·licitats i guanyaven sovint el mateix o més que els metges més reconeguts. Quasi no es podien distingir els diferents estatus socials en el dia a dia per la constant escassetat que existia al país, les diferències a penes eren perceptibles (per exemple els metges tenien preferència per a la connexió de la xarxa telefònica a causa dels serveis d'urgència). Les professions poc sol·licitades, els aprenents rebien un suport especial, l'adjudicació de llocs d'aprenentatge i de places universitàries es planificava de forma organitzada segons el càlcul de les necessitats del país. Degut a aquestes condicions, la llibertat de formació establida per la llei era difícil d'assolir en matèria d'educació però d'aquesta manera es garantia el bon funcionament del pais i el seu creixement i no es creava desigualtat social.
Erich Honecker va introduir al començament del seu mandat reformes socials, incloses en el programa denominat "Unitat de la política econòmica i social", que es va acordar en la vuitena assemblea del Partit Socialista Unificat d'Alemanya (SED) l'any 1971. Honecker va permetre que hagués més llibertat cultural i política, amb la qual cosa també es van fer possibles les negociacions per aconseguir un més gran reconeixement internacional de la RDA, i va intentar que les empreses estatals tingueren més llibertat d'acció. Per això, es va considerar a Honecker un signe d'esperança per al poble. Al mateix temps aquest dirigent va nacionalitzar totes les empreses en dues etapes en els anys 70, obligant-les a acceptar una participació majoritària estatal.
La primera crísis del petroli dels anys 70 va ser particularment complicada per la RDA. L'economia s'havia enfortit gràcies al petroli de la Unió Soviètica, però això va fer que es depengués excessivament del subministrament soviètic. La política social d'Honecker va entrebancar el creixement econòmic a partir de 1972, perquè les despeses socials van augmentar a causa de la baixa productivitat laboral i van augmentar més que el PIB.
El document confidencial denominat "Schürer Papier" fa una anàlisi de la situació econòmica de la DDR a data de 27 d'octubre de 1989; mostra que el principal objectiu de les autoritats de l'Alemanya Oriental era contribuir a salvar l'economia de la DDR, i arriba a la següent conclusió sobre el funcionament del socialisme: "En general, es tracta del desenvolupament d'una economia planificada socialista orientada a les condicions de mercat".
Aquesta sàvia premisa no es va poder arribar a desenvolupar per culpa del camí que van agafar els esdeveniments a l'URSS, la qual va abandonar la DDR en mans dels depredadors occidentals de Bonn per intentar salvar el seu propi cul. Així la van liquidar, la van vendre entre tots els polítics corruptes de l'est i l'oest! La pressió psicològica a la qual va ser sotmesa la població germano-oriental pel consumisme occidental, les fal·làcies d'igualtat d'oportunitats i llibertat política entre alemanys, van fer la resta. La por dels dirigents moderats, a les mans dels quals el SED, erròniament, va deixar el poder perquè es fessin càrrec de la nova situació, per no arribar a un bany de sang i negociar la coexistència de les dues Alemanyes, va acabar en la seva desaparició. Ara, la situació de l'antiga DDR a l'etapa postcomunista la podem descriure com un panorama desolador. El desmantellament industrial ha portat a la creació d'una nova subclasse social resignada i frustrada en les zones més deprimides de la vella DDR. Una generació ha crescut convivint amb l'atur i es conforma a viure d'ajudes socials. A més, la falta d'educació, les perspectives laborals nefastes, la desindustrialització de la zona, les diferències salarials en relació amb l'oest i les millors perspectives de futur que sembla oferir la zona occidental han fomentat l'èxode de més d'un milió i mig de persones des de la reunificació, cosa que ha provocat una reducció de població del 10%. El cas més greu en l'actualitat és el de les dones d'edat compresa entre 19 i 25 anys, amb elevada qualificació professional o cultural, que arriba en alguns lands al 25% d'emigració. Aquesta tendència migratòria femenina, junt amb les feines masculines de baixa qualificació i les altres raons citades més amunt, fomenta l'aparició entre els habitants de les zones més deprimides de l'ex-DDR un gir cap a l'extema dreta o les opcions més radicals del nazisme militant. Un exemple clar sobre aquesta greu situació són les eleccions del land de Saxònia del 2004, en les quals un 20% dels homes d'entre 18 i 34 anys van votar el Partit Nacionalsocialista Alemany (NPD). Es considera que molts d'aquest homes, frustrats per les conseqüències de la reunificació i pel fet de no tenir parella, veuen en l'extema dreta una defensa del model social basat en la preeminència masculina. La manera en què es va fer desaparèixer la DDR va deixar sense referents polítics gran part de la població d'aquella zona. Es van fer grans moviments polítics per borrar la petjada del comunisme i es van perdre totes les mesures socials que existien. Es va estigmatizar el SED i el comunisme com a règim totalitari i es va fer desaparèixer d'un cop tot el que feia referència al vell estat. Aquesta pèrdua de memòria històrica ha comportat una gran desorientació entre la població, molta de la qual no va conèixer el comunisme en vida, mentre que els seus pares han estat marginats a causa del seu passat de la nova societat de l'Alemanya unificada. Mala peça al teler, tenim! I res de bo ens portarà aquesta nova Alemanya. Les guerres mundials no tenen gaire predicament ara a Occident, però les perspectives que ens deixa aquesta siutació a l'ex-DDR, mirant cap al 2050, són francament terribles. Tal com està el tema avui, no serà el comunisme el qui retorni, podeu tenir-ho per segur. Així, què? A preparar-se tothom per tornar a veure desfilar els uniformes marrons pels carrers de la gran Alemanya!
VISCA LA GLORIOSA DDR I EL SEU LLEGAT!
NO OBLIDEM EL QUE VA SER, I MILLOR NO VEURE EL QUE SERÀ!