A pesar de les llegendes, l’engany no és una característica del pervers natural femení.

Des de les homínides fins ara, les femelles primat ocultem als mascles quan ovulem: en la seua missió de perpetuar-se, els mascles practiquen, igual que les femelles, la promiscuïtat, però amb un interès diferent: les femelles volen el millor descendent, doncs saben de la seua limitació paridora; els mascles, en canvi, intenten, amb molts apariaments, garantir-se algun descendent, doncs saben de la competència en la fecundació.

Si la femella mantinguera, amb senyals exteriors, l’evidència del seu període d’ovulació, el mascle també sabria quan no està fecunda i deixaria de sentir interès per ella. D’haver concebut, la femella es trobaria llavors amb la difícil tasca de cuidar sola de la criatura. Però al desaparèixer l’evidència del zel, és a dir, ’aparentant’ estar sempre en període fèrtil, la femella obté del mascle, per a si mateixa, una atenció més sostinguda i, per a les criatures, un pare.

Això quant al mecanisme de fingiment. Quant a l’orgasme, pufff!, el tema és realment complex. Però anem a poc a poc... Embolicada per la boira cultural, la funció biològica de l’orgasme femení intenta ser explicada per teories evolucionistes, adaptacionistes, genetistes i altres d’índole humanista. A pesar de les seues diferències de fons, comparteixen el principi que el clímax, en la dona, augmenta la fertilitat i, per tant, la possibilitat de fecundar-se: durant el cim orgàsmic, vagina i úter es contrauen i expandeixen rítmicament, ajudant a transportar el semen fins a l’úter, prop dels òvuls.

Altres estudis realitzats mostren que les contraccions orgàsmiques actuen com "una porta" vaginal que es tanca per bloquejar el pas de l’esperma d’altres homes. En aquest cas, podem teoritzar que l’òvul tendirà a acollir a l’espermatozou de l’home que siga favorit de la dona, conscient o inconscientment.

Aquestes dades suggereixen que la dona afavoreix a l’esperma d’aquells homes que la fan arribar a l’orgasme i, sempre, sempre, cregueu-me, seran aquests homes els que preferisca, tant per a les seues relacions eròtiques duradores com per a les eventuals (follamics): prenyar-se és un mandat evolutiu, però passar-se-ho de conya també.

En aquest sentit, està documentat que les mamíferes estem dotades anatòmicament per a arribar a orgasmes amb el nostre misteriós clítoris. També està documentada la incompetència masculina per a proporcionar-los. És, doncs, fàcilment comprensible, que l’orgasme femení —o la seua absència— haja jugat un paper determinant en l’evolució de les nostres espècies.

I per a què fingir l’orgasme? Per sobreviure.

Al llarg de l’evolució, els homes van tendir a dominar les fèmines gràcies a la seua major alçària i força física. Desapareguda la pista del zel, la violació es va convertir en pràctica masculina freqüent, doncs aparentment qualsevol moment era bo per intentar reproduir-se. I per a assegurar-se que anara el seu genoma el qual es perpetuara i no el d’un altre, els mascles dominants assassinaven a les criatures de les femelles i a altres mascles potencialment competidors.

Així, en aquest clima de brutalitat masculina, la disponibilitat sexual i el fingiment de l’orgasme van ser convertint-se en estratègies crucials per a la pervivència de l’espècie: fent-li creure al mascle indesitjable que era el favorit, les femelles van tenir una oportunitat de salvar el seu propi genoma i el del mascle que els agradava realment.

S’imagineu que només hagueren pogut perpetuar-se assassins,
violadors i amants pèssims?

Gràcies a l’engany —i lògicament a la infidelitat— els genomes dels bons amants, que solen ser els homes atents, tendres i paternals, han pogut arribar fins a hui.