Snuro

(Music and words: Blue Coconut and human culture)

Sóc jo, o no sóc jo?
aquests ulls que no són meus m'enganyen.
Qui parla no és qui pensa
sóc un record latent.
Em miro i no em veig.
La desesperació truca a la porta

Llàgrimes desconcertades
nascudes en un bressol nou.
Recorren la curta vida
per llocs desconeguts.

I cauen en l'oblit
des d'un precipici nou;
aquella mirada ha fugit.
Sóc jo, o no sóc jo?

No vull continuar així, no.
Sabent que un estrany pensa com jo.
Sabent que penso com un estrany.

Necessito les carícies d'una corda
ja tot és igual.
Vull reposar a terra, fred, pàl•lid...
...una corda al coll.

snuro!!



[Aquesta lletra gira al voltant del tema dels transplantaments facials (amb teixits de difunts, naturalment) i explica l'allau de pensaments i olles vàries que li passen pel cap al protagonista quan es veu amb la cara d'un altre, que és mort. L'olla és considerable i decideix acabar penjant-se. El títol és en esperanto i significa "corda".]