Badalona, de vora mar. Els antics pescadors han fet fa temps estelles de les seves barques, han deixat de sargir les xarxes. Els arreus de pesca són bombolletes de sabó, llampants, a la memòria, pluf. Círcol Catòlic enllà, quan la nit et diu què passa, es regalen converses de vímet, cistells amb cremallera, el regust de l’espart.

Barberà del Vallès, punk-oi-city. Al bar de la reserva segueixen servint els licors tan aspres: aigua de foc per als indígenes. La parra, el record de la vinya, els aplecs del Bar Caliu, l’altivesa dels centurions. Però ben arrelats a la terra, ben amarrats a port, des del campanar de Santa Maria, ressonen els vells crits de guerra: “Stella splendens, Oi! Oi! Oi!”.

Els Masos de Tamúrcia, la Terreta apatxe. Els aborígens, d’armilla i llana, d’escopeta a l’esquena, tornen a sentir, d’imprevist i amb alegria, com criden els nens. És la cridòria, en llengües marcianes, dels nens dels nouvinguts, teletransportats des de l’espai exterior, de cabells rossíssims, de noms impossibles. Però per les esquerdes de Sant Gervàs, encara reboten els ecos de la llengua de les flors. La Cançó dels raiers, en versió surf; el Virolai post-roc. Encara els sons tribals.

València, en falles. I Torrefiel engalanat, amb l’horta que naufraga, amb els carrers guarnits d’orgull de la metròpoli, aquell orgull bicolor, el tòpic més kitsch, els monyos més altius. I a Burjassot, al moment de la darrera mascletà, de quina manera tan grata s’obren esbatanades les portes del Chino Feliz! Deixant-hi trossos de carn enganxada, de pell i algunes dents.

Ceret, als peus del Canigó. Xerren dues dones a l’ombra dels plataners, d’esquena a la muntanya. Xerren llengües diverses: la llengua de les flors, i l’altra. D’esquena al palau abandonat de les paitides. On són les encantades? On t’amagues, Flordeneu.

Estopanyà, la terra on es pon el sol. La casa venuda, presa per gents estranyes: el llironer de l’era, el gronxador, les parets de Mont-rebei. I pels camins de la memòria, el negre rigorós de la padrina: Castillonroi, Finestres, la font rodona. I Sant Quilis allà dalt. I als corrals ara ja buits, la dolçaina i les revistes porques, amb mal deixat, del pastor.

Barcelona, bastió de la colònia. L’escena està d’enhorabona: gintònics, cocaïnes i confetis per l’esplai dels condemnats. Un nou corrent recorre els envelats de la ciutat. Al·leluia. Diuen que l’antiga llengua de les flors torna a ser bona, torna a ser vàlida. Que ja es poden cantar cançons en l’antiga llengua. Com si. Com si mai. Com si no.

Llucmajor. El tabac imperial de l’estanquera, fumat a recer dels ordes bàrbars, havent paït un qualsevol arròs brut que ens allunya de l’estampa prevista. El comerç de l’or! Les figues de moro! Les famílies xuetes! I miro de reüll el puig de Randa, el santuari de Cura, els vagons de la Trasmediterránea. La cova de les visions d’en Llull: “I want torero, paella, sangría”.

Sant Iscle i santa Victòria, patrons de la Massana. Les rutes del contraban, aquells llinatges feudals, les allargades ombres verdes de les caderneres. Aquelles metralletes tan llargues, tan fosques. I aquelles garites tan fredes. Aquells pelegrinatges de tabac, whisky, sucre, llet i ràdios Sanyo.

Navego, dins del ventre del drac de la cova, bressolat pels braços de la Renfe, emboscat molt cap enfora, fins a la meva barricada interior. Sabadell, la Jonquera, el Coll de la Barraca. Llisco com un búfal pel mig del meu país. Passen de llarg els endolats. I un àngel surt al carrer, de cap rapat, per cridar-nos “Impurs!”. Em dóna la mà, tanco els ulls; avancem.

(Hi ha coses robades de Lo Pardal Roquer, Àngel Ot, Ovidi Twins, Xot, Verdaguer, labatzuca, Rodoreda. Amb perdó.
Xavi)